dilluns, 11 de maig del 2015

Dory Sontheimer ens colpeix amb "Les set caixes". Adreçat a tothom


El 7 de maig de 1945 va finalitzar la Segona Guerra Mundial. La Dory, una dona catalana, filla de pares alemanys, catòlica, i amb la mare afectada per la malaltia de l’Alzheimer tenia coneixements des dels divuit anys que tenia orígens jueus. Després de sentir com la seva mare ja malalta deia de manera sovintejada: “Que ve la Gestapo i se’ns emportarà”, la Dory va decidir anar un pèl més enllà. Vet aquí que el 2 d’octubre del 2002, el mateix dia de la mort de la seva mare, Rosel Heilbruner, i després de la cerimònia fúnebre retornà a la seva casa pairal de Barcelona, a l’avinguda Diagonal, intentant cercar una explicació a aquelles paraules que repetia la seva mare una i altra vegada i que veien com a al·lucinacions. Visità l’habitació on havia viscut la seva infantesa i pujà a l’altell, un lloc que defugia de jove perquè era incòmode i ple de d’andròmines de les cases i maletes que la Rosel emmagatzemava. En un armari d’aquesta estança hi trobà set caixes i fruit de la seva curiositat decidí obrir-les. El seu interior contenia documents, fotografies, passaports, cartes que feien referència al seu entorn familiar i que revelaven la seva identitat jueva. Aquesta informació estava perfectament endreçada i continguda dins de carpetes amb noms de familiars i ciutats. Aviat reconegué els seus pares de joves. Ells van pretendre aïllar-la d’aquell malson. La Dory tingué un xoc emocional en trobar-les i començar a llegir-les, es veié amb l’ànsia d’haver de situar alguns noms que hi apareixien.

Després d’un llarg temps revisant els documents trobats i investigar els noms de les persones a les quals feien referència les cartes, veié que molts membres de la seva família havien estat perseguits pel nazisme, alguns amb millor sort que d’altres, però ben pocs. Aquells documents relataven la dramàtica història de la seva família, on molts membres foren perseguits i d’altres assassinats pel règim que governava l’Alemanya d’aleshores. Com explanava la Dory sobre els seus familiars: “Eren gent absolutament normal. Tot i que pot semblar una novel·la policíaca, em semblava una pel·lícula de terror”. Aquests esdeveniments s’explicaven dins de les set caixes que havia trobat. La persecució a la qual estigué sotmesos els seus consanguinis i la seva gent va estremir a la Dory, perquè com ella deia: “A casa no es parlava de l’Holocaust o la guerra. Era la generació del silenci”. La Dory no sabia si havia de donar o no sortida a aquella informació, atès que, d’entrada havia d’ésser molt intrèpida per revelar noves del seu entorn proper i també, perquè no era escriptora. Llavors, fou quan els seus fills li regalaren un curs d’escriptura a l’Ateneu de Barcelona i s’animà a traspassar aquestes vivències als fulls de paper. De totes maneres, Dory reconeix que no fou un camí planer portar-ho a terme: “Vaig parar una temporada d’escriure. Vaig començar el 2006 a endreçar la història i a partir del 2008 treballava a raó de vuit a deu hores diàries. Hi havia més de mil cartes i escollir-ne de quinze a vint pel llibre fou un camí lent i complicat, a més de veure el moment històric que es descrivia”.


Dins de la història que s’explica a Les set caixes, es relaten fets com que l’avi de la Dory va perdre la direcció del consulat per ser jueu; els avis paterns hagueren de marxar a Cuba també per evitar els horrors de la persecució nazi, i el més curiós de tot, la mare de la Dory callà aquests fets durant tota la vida. Tal i com la Dory glossà: “Mai a casa s’havia parlat dels avis paterns i els meus avis van passar per tres camps de concentració entre el 1940 i el 1942”.

Revisant els documents trobats a l’altell, trobà una carta a la carpeta que hi posava Praga. El pare de la Dory escrivia a un metge de medicina general i li retornaven les cartes amb el matís: “Portats pel transport jueu”, molt banal tot plegat.

Davant de tots aquests inconvenients, i tenint ben present la persecució sense treva, l’agost del 1941 els pares de la Dory van haver de fugir a la Cerdanya, i allí foren ajudats per uns passadors, persones encarregades de guiar a la gent pels camins dels Pirineus. La novel·la també ens reporta la vida d’en Július, un jove de disset anys que arriba a Amèrica, que visqué de primera mà el desembarcament de Llombardia i posteriorment s’enrolà a les tropes del general Patton. En Július, tiet de la Dory, fins i tot va rebre la medalla al valor. Sortosament, en vida, Dory pogué conèixer-lo, i ell li amagà aquesta història que ella ens descobreix ara en aquest relat tan personal. Július morí finalment sense deixar descendència.

Arran de veure les experiències en primera persona d’aquestes persones properes i d’altres que desconeixia, la Dory pensa que el mal no pot amagar-se i deixà anar: “L’ètica i la moral són coses universals”.

En finalitzar la Segona Guerra Mundial el fanatisme pel partit nazi augmentà de tal manera, que tenia cinc milions d’afiliats. Això demostrava el pavor que tenien moltes persones a Alemanya davant els fets que havien ocorregut.

L’escriptura de la novel·la també ha fet reflexionar a la Dory Sontheimer sobre el pensament de la gent del seu propi país: “A l’acabar de llegir totes les cartes, en veure una persona alemanya em preguntava de quin bàndol seria”. No fou pragmàtic que Alemanya anés endavant després de la llavor sembrada, al respecte la Dory afirmà: “Alemanya ha fet un esforç per corregir el genocidi. Arran de la lectura del llibre, algunes persones m’han escrit i m’han demanat perdó”.


D’altra banda, la Gestapo, policia secreta de l’Estat, que pretenia combatre i eliminar qualsevol tendència que pogués posar el govern en perill, també operava a Barcelona, lloc de refugi d’alguns membres de la seva família. Això força els pares de la Dory a canviar-se dues vegades de nom per a no ésser descoberts. Com explanà l’autora, la Gestapo cità dues vegades els seus pares a declarar al consulat alemany i finalment, els portaren a la frontera, amb una única fi, traslladar-los als camps d’extermini.

Dory Sontheimer sovint és citada en centres educatius per tal de realizar xerrades a través de la seva experiència de la descoberta dels fets que els seus pares li havien encobert durant tants i tants anys, de fet, tota una vida. Remarcà que en molts països donen molta importància a l’explicació d’aquests fets per mantenir la memoria i perquè mai tornin a succeir: “A Europa, hi ha mòduls a 4t d’ESO per parlar del genocidi”. Un altre punt a favor del reconeixement de tots els deportats, fou el detall que va tenir el rei de Dinamarca, que decretà que la totalitat de la població portaria l’estrella de David, en una mostra de sentiment envers el poble jueu.

Mirant les coses des d’un punt de vista positiu, molts jueus se salvaren gràcies a un traductor que en saber que els alemanys anaven a dinamitar unes mines quan els deportats hi entressin, traduí expressament malament que “revirarien els barracons” i així la gent no entrés a les mines que posteriorment, els nazis dinamitarien.

La xerrada literària amb la Dory ens va servir per viatjar altre cop a un període de temps que volem oblidar, emperò que cal recordar i com diu ella: “No hi ha oblit ni perdó. Cal aprendre dels errors històrics i la memòria no es pot oblidar”. Aquesta afirmació de l’autora queda ben exemplificada amb el retrat de la vida d’en Július que desenvolupa la novel·la. Aquest jove patí dificultats per superar la història viscuda, i allò que havia visualitzat amb els seus propis ulls, per contra, la Dory sí que se n’ha sortit, i no té cap mena d’inconvenient en mostrar cartes i fotografies familiars en públic, tal i com fa quan presenta el llibre, tot i que, com glossà: “Em va costar trencar el silenci, però l’obra és un homenatge a les famílies que van partir aquells fets”. Dory s’ha atrevit a alçar la veu i a relatar aquest trauma que ha descobert en els darrers anys i que desconeixia que li havia tocat tan de prop. Explicar una cosa que ens ha succeït i compartir-la amb els altres és una manera de fer teràpia i superar-la, ara bé, la història ja està viscuda, escrita i per molt que intentem defugir-la, allí estarà per sempre, res la podrà soterrar, sortosament, el pas del temps diuen que ajuda a curar les ferides. Les set caixes amaga una joliua història ben real i alhora colpidora, molt recomanable per als amants dels relats que pretenen defugir la ficció i al mateix temps no deixa de ser una de les moltes altres tantes històries vinculades a l’Holocaust, així com també s’hi pot veure reflectida la vida dels jueus que es refugiaren a Espanya. 

El descobriment d’aquestes set caixes plenes de documents marcaren una paret en la vida de la Dory, un mur que va pretendre trencar intentant viatjar arreu del món per descobrir la resta de familiars, uns cosins que desconeixia que tenia i que té espargirts a causa de la fugida d’Alemanya i al llarg dels anys els ha anat cercant, trobant i coneixent, viuen en ciutats com Montreal, Boston, Nova York, Buenos Aires, Viena, Praga, Londres, Tel-Aviv. Si llegiu aquesta novel·la de ben segur que us emocionarà i us seguirà emocionant, us caurà més d’una llàgrima, és el relat de Dory en boca dels seus familiars, molts d’ells perderen la vida en els camps de concentració, perquè són diverses les vides que s’hi entrecreuen, unes vides marcades per la tragèdia, unes vides que expliquen un dels moments més tristos de la història de la humanitat, d’unes vides que mereixien una millor sort. Ara, Dory Sontheimer intenta anar endavant, però sense oblidar el passat i una òptima manera de fer-ho, és explicant aquesta sorprenent història.

Josep Maria Corretger 
Abril del 2015



.Petit tast d’aquesta interessant història:




.Per saber-ne una mica més:




(Imatges extretes de: lavanguardia.com i elfildariadna.com)



!!EXERCICIS:

1. Has llegit l'obra de no ficció "Les set caixes"? Què t'ha semblat? T'ha emocionat?

2. Fòrum: què t'agrada més llegir, novel·la de ficció o de no ficció i per què? Hi ha molta gent que veu les novel·les de ficció com una veritable pèrdua de temps i prefereixen l'assaig, la biografia o com he dit la novel·la de no ficció, amb quina et quedes tu? Raona la teva resposta.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;